Bueno, hoy se me ha antojado resucitar mi blog ... que criaba mucho polvo. No sé qué partido le sacaré, pero ya es hora que retome mi espacio de pataleo personal (e intransferible) ... Y a quién no le guste, patatas traigo (como decia Pachecho).
Para empezar, me gustaria decir (mi teclado no tiene acentos independientes, es gabacho y AZERTY el pobrecico, asi que disculpen las ortograficas faltas, bueno, no-acentuadas faltas) que después de la resaca electoral, el todavia alcalde de Onda (on la claven fonda) intentarà negociar con las fuerzas que tienen concejales.
Compromis i EU-IV (donde tengo amigos y conocidos) ya han declinado la reunion por coherencia programatica (ole!), pero Chaqueteranos y Onda No Se Quiere (cuando demuestren lo contrario les cambiaré el nombre y pediré disculpas si alguien se haya ofendido, aunque no pienso con esto ofender) todavia no se han decidido. Al primero chaquetas le sobran, al segundo no lo conozco, pero si representa de verdad al movimiento ciudadano, poco tardarà en denegar la oferta. Pero déjenme tener miedo, porque nunca se sabe lo que puede pasar.
Gobernarà Juan Miguel Salvador en la sombra bajo la cabeza de turco de Ximo Huguet? Terminarà Huguet su doctorado en historia ? (o lo ha terminado ya y mi rabieta no tiene sentido? Digan algo please, sobre esto) O Ximo se plantarà con un par y volarà con sus propias alas (como muchos esperamos, pues la Esperanza (la de verde, no la delincuente màs famosa de madrid, esa que ha sido echada, o casi, por una jueza, de la casa de okupaba) es lo ultimo que se pierde)?
Volveremos a tener un Salva Aguilella bis? Y en ese caso, los chaqueteros saldràn a la calel con la cabeza bien alta?
Construirà uno o el otro el famoso tranvia Onda-Betxi-Hospital La Plana-Villarreal-Castellon-El Grao? (que no cuesta tanto, se lo aseguro yo, en mi proximo curso de economia del transporte se lo hago calcular a los alumnos, prometido) Volverà la industria a Onda? Veremos un dia los cuadros de Safont? (o ya estàn en el museo? Hace siglos que no voy por ahi)
Cual es el secreto de Telepizza? Chtulu nos lo dirà un dia de estos ...
Dicho esto, decir que la victima de estas elecciones ha sido ese partido de salvacion nacional con el que no comparto ni la idea de patria (todavia no sé lo que significa esto), y un sincero apoyo al Partido Pirata que siempre han tenido mi simpatia ... a la proxima lo conseguiremos, veréis! A los del FCC esos (eso no era Fomento de Construcciones y Contratas) o Foro ese (no sigo mucho algunas cosas) no los conozco, pero gracias por haberlo intentado.
Simplemente terminar con decir que ya temenos superalcalde del PP en Villamalur (ya puedo decir que tengo un alcalde que es casi como de la familia), que en Xodos compromis ha sacado un concejal y que en Madrid y Barcelona gobernaràn 2 mujeres fuertes y que representan un cambio.
Un abrazo y hasta pronto para hablar de cosas màs agradables (como de La Gran Puerta, lo que come Son Goku en una semana, o como emigrar a Xodos y declarar la independencia),
Das Troppinhaushabitanten (ocurrencia total)
P.S. Quina caloreta que fa, a Rita se li a posat la cara rojeta rojeta ...
Monday, May 25, 2015
Tuesday, July 07, 2009
Años después ...
Pues eso, cuatro cosillas después de más de dos años sin pisar demasiado este blog (de modo virtual, of course). Es verano y estoy sudando demasiado ... Y no sé por ué estoy escribiendo en vez de irme a casa a descansar, así que luego intento escribir algo sensato, o quizás mañana, o pasado, o al otro ... sí, je comence una altra volta ... Troppinhaus strikes back!
Monday, April 09, 2007
Mones de Pasqua
Bueno, crec que vaig a deixar estar als "valensianistes" ... ments tancades amb les que no es pot conversar (si no parles el seu artifici lingüístic i no segueixes les seves idees, ets catalanista). Així que com diuen en el meu poble, A FER LA MA!
Anit vaig fer 2 coques malfetes i 2 Mones de Pasqua ... tenia una mica de por per no haver trobat llimonades de sobre, però bueno, pareix ser que han sortit bé. Això sí, avui tinc mal de cap i no sé per qué. Bueno, poca més per ara ... vacances i gorretjant internet uns minutets abans de desconectar-me i anar a comprar fruita.
Bones festes per als/les que les tinguin!!!
Anit vaig fer 2 coques malfetes i 2 Mones de Pasqua ... tenia una mica de por per no haver trobat llimonades de sobre, però bueno, pareix ser que han sortit bé. Això sí, avui tinc mal de cap i no sé per qué. Bueno, poca més per ara ... vacances i gorretjant internet uns minutets abans de desconectar-me i anar a comprar fruita.
Bones festes per als/les que les tinguin!!!
Saturday, April 07, 2007
I ara en una llegua legible:
UNITAT DE LLENGUA? ¡NO!
PER: JOAN COSTA I CATALÀ Llicenciat en filologia hispànica i romana per l’Universitat de Barcelona
L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafísic del ser: allo comù a tots els sers per el que a cadascú podem dir que és SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.
Ara bé, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers orígens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cadascun d’ells i a cadascuna de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides deia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariència. Per a Heràclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res és el mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim així, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: màxima unitat i màxima diversitat.
Açò ve molt al cas, perque, quan algù diu que valencià i català són una mateixa llengua, o són dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depén del que s’entén o es vol entendre. I és que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, a més, són canviants.
Anem a lo concret per a veure-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llatí, a pesar de que no era igual el llatí que es parlava en la Dalmàcia que el que es parlava en Hispània. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llatí; pero encara es podia parlar d’una unitat bàsica i, ben segur, en l’alta Edat Mitja podien entendre’s, mal que bé, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els segles XII i XIII, ya en Espanya, totes les llengües derivades del llatí tenien un sòl nom: romanç. Hi havia evidentment diferències, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, intèrprets. Els reis de Castella o d’Aragò s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I és molt probable que s’entengueren també amb els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la península. Tots parlaven llengües cada vegada més diferenciades, però encara no massa allunyades del baix llatí d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominació comú de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’origen. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regió significaven la diversitat.
En conclusió, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciació, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més difícil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüístics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicació entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per raó de les diferències entre unes llengües o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quins son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificació? Els filològics?, els històrics?, el nom de la terra o lloc on es parla?, la producció lliterària?, la voluntat del poble o nació que en un moment històric donat la parla?.
Ahí entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autòctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quin moment adquireix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquireix una riquesa i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?
No es poden, per tot lo dit, invocar raons “científiques” o “filològiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si és que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. A més d’un origen comú, l’unitat depén d’atres factors, com son l’evolució historica, els esforços i voluntat comú per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vínculs i les influències mútues, el predomini fàctic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons científiques, els que a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciència llingüística no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la política, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüístiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.
El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modes de parlar d’un poble o nació”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més técnica, pero provablement tambe més discutible.
La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modes de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no és en qüestions de matiçació. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que és la que expressa implícitament la denominació diferencial de qualsevol llengua (anglés, francés, castellà...) és on salta el desacord. Quan una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quin es el nom que llegítimament correspon a una llengua? Sobre ambes qüestions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depén de que hi haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenètics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahí invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Però, alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efímera i enganyosa. No és vertadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala és llavor de més fondes divisions.
En relació a la denominació del català i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien això mai els catalans. I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupció parlada fins als nostres dies? Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un segle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un segle d’existència plenament literària, que ha sigut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? Hem de canviar els valencians el nostre mode de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomàtica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? Vaja una unitat que s'ens oferix! Pura colonisació i anexió de cara a l’any dos mil. El protagonisme polític que el país català mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme lingüístic-cultural que ningú li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.
El poble català, magnífic i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua el que vullga. Però que no vinga ningú a dir-nos als valencians el que som i cóm tenim que parlar. Això és cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat lingüística, inclús politíca si volen, pero no a impondre-ns la “seua” unitat. Ni per dret de conquesta ni per fets consumats.
UNITAT DE LLENGUA? ¡NO!
PER: JOAN COSTA I CATALÀ Llicenciat en filologia hispànica i romana per l’Universitat de Barcelona
L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafísic del ser: allo comù a tots els sers per el que a cadascú podem dir que és SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.
Ara bé, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers orígens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cadascun d’ells i a cadascuna de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides deia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariència. Per a Heràclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res és el mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim així, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: màxima unitat i màxima diversitat.
Açò ve molt al cas, perque, quan algù diu que valencià i català són una mateixa llengua, o són dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depén del que s’entén o es vol entendre. I és que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, a més, són canviants.
Anem a lo concret per a veure-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llatí, a pesar de que no era igual el llatí que es parlava en la Dalmàcia que el que es parlava en Hispània. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llatí; pero encara es podia parlar d’una unitat bàsica i, ben segur, en l’alta Edat Mitja podien entendre’s, mal que bé, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els segles XII i XIII, ya en Espanya, totes les llengües derivades del llatí tenien un sòl nom: romanç. Hi havia evidentment diferències, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, intèrprets. Els reis de Castella o d’Aragò s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I és molt probable que s’entengueren també amb els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la península. Tots parlaven llengües cada vegada més diferenciades, però encara no massa allunyades del baix llatí d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominació comú de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’origen. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regió significaven la diversitat.
En conclusió, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciació, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més difícil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüístics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicació entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per raó de les diferències entre unes llengües o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quins son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificació? Els filològics?, els històrics?, el nom de la terra o lloc on es parla?, la producció lliterària?, la voluntat del poble o nació que en un moment històric donat la parla?.
Ahí entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autòctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quin moment adquireix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquireix una riquesa i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?
No es poden, per tot lo dit, invocar raons “científiques” o “filològiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si és que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. A més d’un origen comú, l’unitat depén d’atres factors, com son l’evolució historica, els esforços i voluntat comú per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vínculs i les influències mútues, el predomini fàctic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons científiques, els que a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciència llingüística no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la política, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüístiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.
El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modes de parlar d’un poble o nació”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més técnica, pero provablement tambe més discutible.
La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modes de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no és en qüestions de matiçació. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que és la que expressa implícitament la denominació diferencial de qualsevol llengua (anglés, francés, castellà...) és on salta el desacord. Quan una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quin es el nom que llegítimament correspon a una llengua? Sobre ambes qüestions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depén de que hi haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenètics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahí invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Però, alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efímera i enganyosa. No és vertadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala és llavor de més fondes divisions.
En relació a la denominació del català i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien això mai els catalans. I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupció parlada fins als nostres dies? Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un segle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un segle d’existència plenament literària, que ha sigut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? Hem de canviar els valencians el nostre mode de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomàtica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? Vaja una unitat que s'ens oferix! Pura colonisació i anexió de cara a l’any dos mil. El protagonisme polític que el país català mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme lingüístic-cultural que ningú li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.
El poble català, magnífic i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua el que vullga. Però que no vinga ningú a dir-nos als valencians el que som i cóm tenim que parlar. Això és cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat lingüística, inclús politíca si volen, pero no a impondre-ns la “seua” unitat. Ni per dret de conquesta ni per fets consumats.
***
Molt d'acord amb el fons de l'escrit, no amb les pretensions rat-penades i i "valensianistes". Perdoneu si m'he deixat algunes coses, he intentat respectar el dialectisme de l'autor, però no sòc un lingüista, per això ho sento si la he cagat en algunes coses. M'ha agradat la frase: "Tenen tot el dret a aspirar a una unitat lingüística, inclus política si volen, pero no a impondre-ns la “seua” unitat."
Aixì, que citant a tan "il.lustre" licenciat que no sap ni accentuar, i que ha anat a Barcelona quan podria (crec, no sé quina edat té, així que no puc opinar massa) haber estudiar en València, diré:
El poble valencià (especifique, de València capital, deixem una mica en pau als GRANS pobles valencians, als que admire i estime molt), magnífic i admirable per molts conceptes, pot fer de la seva "llengua" el que vullga. Però que no vinga ningú a dir-nos als valencians (dels pobles), i sobre tot, als de la província de Castelló, el que som i cóm tenim que parlar. Això és cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat lingüística, inclòs política si volen, pero no a impondre-ns la “seva” unitat. Ni per dret de conquesta ni per fets consumats. I sobre tot, unitat vol dir cooperació, no "jo em quedo tot i tu a fer la mà quan em convé i a ajudar-me quan et dic".
A buen entendedor pocas palabras bastan,
Tropi
Aixì, que citant a tan "il.lustre" licenciat que no sap ni accentuar, i que ha anat a Barcelona quan podria (crec, no sé quina edat té, així que no puc opinar massa) haber estudiar en València, diré:
El poble valencià (especifique, de València capital, deixem una mica en pau als GRANS pobles valencians, als que admire i estime molt), magnífic i admirable per molts conceptes, pot fer de la seva "llengua" el que vullga. Però que no vinga ningú a dir-nos als valencians (dels pobles), i sobre tot, als de la província de Castelló, el que som i cóm tenim que parlar. Això és cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat lingüística, inclòs política si volen, pero no a impondre-ns la “seva” unitat. Ni per dret de conquesta ni per fets consumats. I sobre tot, unitat vol dir cooperació, no "jo em quedo tot i tu a fer la mà quan em convé i a ajudar-me quan et dic".
A buen entendedor pocas palabras bastan,
Tropi
Rat-penats, catalanistes i simplement gent del poble: sobre l'unitat de la llengua
Hola a tod@s. He encontrado en una web esto:
¿UNITAT DE LLENGUA? ¡NO!
PER: JOAN COSTA I CATALA Llicenciat en filologia hispanica i romana per l’Universitat de Barcelona
L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.
Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.
Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants.
Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.
En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?
No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.
El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.
La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions.
En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.
El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.
Tiene sus cosillas, si no fuera por las faltas sobre todo de acentuación. Intentaré corregirlas y de paso traducirlas. En algunas cosas estoy de acuerdo, y en otras no. Es decir, una unidad de la lengua conocida como catalán en Catalunya, Andorra, la Franja (Aragón), le Roussillon (Francia) y Alghero (Cerdeña, Italia), valenciano en el País Valencià y el Carxe (Murcia) y Balear o Mallorquí en las Islas Baleares puede ser algo muy interesante, la verdad. Pero que esa unidad se imponga bajo las pseudo-normas del standard inventado por los centrales (es decir, la zona donde se habla el dialecto central del catalán), pues por ahí no paso. Escribo en castellano para que me entiendan los que no hablen esta lengua, igual en otro momento em pose a parlar en el valencianet apitxat del meu poble (sí, en mig de la zona del valencià septencional i Onda tenia que ser un dels pocs pobles que parlen apitxat).
Gràcies a totes i a tots,
Tropi
¿UNITAT DE LLENGUA? ¡NO!
PER: JOAN COSTA I CATALA Llicenciat en filologia hispanica i romana per l’Universitat de Barcelona
L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.
Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.
Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants.
Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.
En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?
No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.
El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.
La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions.
En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.
El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.
***
Tiene sus cosillas, si no fuera por las faltas sobre todo de acentuación. Intentaré corregirlas y de paso traducirlas. En algunas cosas estoy de acuerdo, y en otras no. Es decir, una unidad de la lengua conocida como catalán en Catalunya, Andorra, la Franja (Aragón), le Roussillon (Francia) y Alghero (Cerdeña, Italia), valenciano en el País Valencià y el Carxe (Murcia) y Balear o Mallorquí en las Islas Baleares puede ser algo muy interesante, la verdad. Pero que esa unidad se imponga bajo las pseudo-normas del standard inventado por los centrales (es decir, la zona donde se habla el dialecto central del catalán), pues por ahí no paso. Escribo en castellano para que me entiendan los que no hablen esta lengua, igual en otro momento em pose a parlar en el valencianet apitxat del meu poble (sí, en mig de la zona del valencià septencional i Onda tenia que ser un dels pocs pobles que parlen apitxat).
Gràcies a totes i a tots,
Tropi
Friday, March 09, 2007
En Canadá
Pues eso, que estoy en Canadá, en Montréal (de la que he descubierto hoy mismo que no es la capital de Canadá, ni siquiera del Québec : Otawa es la capital de Canadá y Québec de la región (o estado) de mismo nombre), en el CIRRELT-Université de Montréal, haciendo un periodo de unos meses en el extranjero previsto en los estudios de doctorado. La gente es muy amable, acogedora, y simpática, y el lugar es encantador ... a destacar una "pequeña" pega: los -38ºC (de sensación, de temperatura eran -27ºC) del martes, el 7 de marzo más frío desde el setenta y pico (creo 77 pero no lo recuerdo seguro). La ciudad (y el centro de investigación en el que estoy es una prueba de ello) es multicultural, y hay gente de varios lugares del globo. Por ahora me está gustando mucho, así que ya iré informando. Un saludo desde la segunda metrópolis de Canadá (y la primera del Québec),
Tropi
Tropi